El Rico Pérez, un estadi de campions
Barcelona (G.Pérez).- El Sant Andreu visitarà el proper diumenge l’estadi José Rico Pérez. Es tracta d’un dels camps mítics del futbol espanyol, entre d’altres motius pel fer d’haver acollit partits del Mundial 82. Per l’aficionat quadribarrat, però, també té un significat especial: va ser l’escenari on l’equip es va proclamar campió de lliga la temporada 2009-10.
Es disputava la jornada 36 del campionat. El Sant Andreu visitava el Rico Pérez per enfrontar-se a l’Alacant. Amb una victòria, els homes entrenats llavors per Natxo González s’asseguraven el primer lloc de la classificació i el tenir una doble opció de buscar l’ascens.
De l’onze titular d’aquella històrica tarda de dissabte, només un jugador continua al club: Morales. Tres futbolistes més estan ara a Primera Divisió: Luso (Còrdova), Abraham (Eibar) i Lanzarote (Espanyol). González va alinear aquell dia Morales sota pals, una línia defensiva formada per Luso, Moyano, Rueda i Abraham. Al mig del camp, el doble pivot el van formar Xavi Moro i Héctor Bueno, tots dos ja retirats. Lanzaroe, Miguélez i Tarradellas van ocupar la mitja punta i el davanter va ser Máyor, pichichi del grup. A més, des de la banqueta van sortir Fran Grima, Keko i Fran Piera.
El partit va acabar amb victòria andreuenca per 0-1. Primer, Tarradellas va fallar un penal i Lanzarote va estimbar una pilota al travesser en un llançament de falta marca de la casa. El premi a la insistència arribaria al minut 37 quan Mayor va aprofitar una assistència de Miguélez per marcar el gol que, al final, significaria els tres punts i el títol de campió.
Al final del partit, l’eufòria es va desfermar al camp i a la grada, on una vintena de seguidors van celebrar el títol de lliga. “Havíem treballat molt durament per aconseguir ficar-nos a la promoció i, no només ens vam classificar sinó també vam fer un gran any”, explica Morales, que té especialment fresca a la memòria “la gran festa que vam tenir al vestuari amb cava i tots saltant”.
El veterà meta quadribarrat recorda “el sentiment d’haver fet quelcom gran i de saber que ens faltava la cirereta de l’ascens”. I és que, afirma, “ens miràvem al vestuari un a un i sabíem que l’equip estava fet per assolir alguna cosa important”. I és que, més que una plantilla, aquell any es va conformar una autèntica família. “Al final, el millor del futbol és tenir companys i que es puguin convertir en amics: Dani Martí, Héctor, Xavi Moro, Amarilla, Lanzarote, Pau Torres, que és més que un amic, Keko, etc...”, recorda Morales, que també elogia la relació amb el cos tècnic que encapçalava Natxo González i on també hi havia Bernardo Tapia, Javi Recio i Carles Claramunt. “Segueixo tenint contacte amb ells”, assegura. I és que, “en un any com aquell, és encara més fàcil fer amics”.
Per al veterà porter, aquell partit és dels més especials a la seva llarga carrera. “Per a mi va ser molt gran. Era l’any que va servir per consolidar-me amb força al Sant Andreu. L’equip va fer un bon any i crec que ens mereixíem un final millor”, explica.
Raó no li falta. En les eliminatòries d’ascens, les decisions arbitrals van ser claus per evitar que l’equip retornés a Segona A. Primer, en els dos duels contra la Ponferradina, on un gol donat en fora de joc al rival i un altre incorrectament anul·lat de Mayor van adulterar totalment el resultat de l’eliminatòria, provocant que fos necessària una fatídica tanda de penals. Després, en l’eliminatòria amb el Barcelona B, on un inexistent penal al Mini Estadi va ser suficient perquè els blaugrana, entrenats llavors per l’actual míster del primer equip, Luís Enrique, aconseguissin el retorn a la categoria de plata que tant s’havia merescut el Sant Andreu.