Juanmi Rando: "Si vols aconseguir una cosa, la pots tenir a base d'esforç"
Pocs homes més feliços que Juanmi Rando hi ha ara mateix a Sant Andreu. El nedador del CNSA va aconseguir la mínima per participar als Jocs Olímpics de Londres el passat cap de setmana a l’Open de Málaga, juntament amb Erika Villaécija. Així doncs, Rando disputarà per primera vegada uns Jocs. Ho farà en la prova dels 100 metres esquena. Ja veurem que passa Londres, però el que està clar és que arribar fins aquí ja és tot un èxit.
Juanmi, la mínima per anar als Jocs Olímpics a la prova dels 100 m esquena era de 54,40 i tu vas registrar 54,04. Aquesta marca s’aproximava a les teves previsions?
Jo tenia una marca de 54,47, molt semblant a la mínima, i les previsions consistien en aconseguir la marca necessària per anar als Jocs.
Un cop s’acaba la sèrie i veus el marcador amb la marca de 54,04, què et passa pel cap?
Després de mirar el cronòmetre, l’Ascwin Wildeboer ja m’estava esperant amb els braços oberts per celebrar-ho. Sempre hem estat molt amics amb ell i és una alegria molt gran poer celebrar una cosa com aquesta al seu costat.
Ara ja has aconseguit el primer objectiu: classificar-te pels jocs. A partir d’aquí, què esperes aconseguir?
Simplement fer-ho el millor possible. Estar allà ja és un somni, i si nedo una mica per sota del que he fet fins ara podria entrar a semifinals, és a dir, entre els 16 millors. Ara bé, sóc conscient que arribar a la final és pràcticament impossible.
És la primera vegada que participaràs a uns Jocs, però al Club Natació Sant Andreu hi ha diversos nedadors que ja han estat olímpic. Tens algun referent que t’hagi aconsellat o que t’hagi servit d’exemple per arribar fins aquí?
Doncs sí, jo vaig arribar al club als 16 anys, i en aquell moment hi havia molts bons nedadors al CNSA, però concretament em vaig emmirallar amb un, el Teo Edo. Va ser olímpic a Sidney 2000, i tot i no tenir grans qualitats, però era treballador i molt constant. Em va demostrar que si vols aconseguir una cosa la pots tenir a base d’esforç. Van passar els anys, i al 2008, quan el Brenton Cabello va aconseguir la mínima per anar a Pequín, em vaig marcar com a objectiu poder ser a Londres.
Parlant d’esforçar-se i entrenar-se, tu entrenes al CAR des del 2009. Quina diferència hi ha entre entrenar allà i fer-ho al club?
A nivell tècnic poques, perquè continuo tenint el mateix entrenador, però al CAR tens les facilitats logístiques pròpies d’un centre d’alt rendiment que al club no pots tenir.
Tornant als Jocs Olímpics, creus que és l’esdeveniment mes important del qual pot prendre part un esportista?
Hi ha esports, com el futbol, en que els Jocs no són gaire valorats, però està clar que a la majoria de disciplines, i en especial la natació, és el màxim al que pots aspirar. L’entrenament de l’esportista durant quatre anys gira al voltant d’aconseguir anar a uns Jocs o a un Mundial durant quatre anys, així que imagina’t si és important.
Així doncs, suposo que si et passes tant temps entrenant per aconseguir un objectiu i no hi arribes, pot suposar un cop moral força dur oi?
Mira, jo l’any passat vaig tenir una lesió de tres mesos que em va impedir que entrenés el suficient per aconseguir la mínima per anar al Mundial. Em vaig quedar a 2 dècimes de la marca i no em van convocar. En aquell moment el Teo Edo em va dir que entrenés com mai per demostrar que hagués pogut ser-hi. Em vaig quedar sense mundial, però vaig a aprendre a ser més fort.
Una lliçó important, sens dubte.
Vaig aprendre’n de tot això, i aquest any he afrontat els entrenaments d’una manera diferent. Vaig arribar a Málaga demostrant-me que estava fent les coses bé, i això ja és una satisfacció.