Jordi Martínez: “Als 33 anys, faig millors marques que amb 18”

Barcelona (Ò.Dorado).- Jordi Martínez Quintanilla, nedador màster del Club Natació Sant Andreu, va assolir la medalla de bronze als 200 metres braça al campionat del món de natació màster que es va disputar a Montreal. El català va aturar el cronòmetre en 2’31’’77, fet que va suposar la consecució d'un nou rècord de la categoria a Espanya. Martínez viu als Estats Units per motius laborals i allà combina la seva passió per la natació amb la responsabilitat que suposa ser pare de família. Malgrat la distància, RTV Esports ha pogut parlar amb un dels pesos pesats de la natació màster catalana.

Vius a Boston des de fa 4 anys. Com és la teva vinculació amb el Sant Andreu des de tan lluny?

Durant aquests anys a Boston he intentat mantenir la mateixa vinculació amb el club, nedant totes les competicions internacionals, tant mundials com europeus, pel Sant Andreu. Tot i això, ja tinc ganes de tornar a Barcelona i poder competir amb ells. La distància és massa gran.

Quines diferències destacaries entre la natació màster als USA i a Espanya?

Aquí la gent està molt motivada. Jo entreno majoritàriament a la piscina de la Universitat de Harvard, on també ho fa l’equip dels màsters de Cambridge, format per més de 150 nedadors de totes les edats. Tenen tres entrenaments diaris a escollir, òbviament no els han de fer tots, però ho tenen molt ben muntat, i no són els únics. A part, amb la llicència americana tinc un munt d’avantatges, descomptes en merchandatge i informació actualitzada de tot tipus, com per exemple fàcil accés al registre de temps i parcials de totes les competicions que he realitzat aquí. Finalment, l’elit americana no té cap vergonya a nadar a la categoria màster i, de fet, grans nedadors com Nathan Adrian, Roland Schoeman, Ed Moses o Christopher Burckle han competit en la categoria. Al nacional de l’any passat vaig tenir l’honor de competir a la mateixa sèrie que en Burckle i observar, de lluny..., com destrossava el rècord del món de la seva edat.

Has estat nedador del club durant molts anys. Quines diferències trobes ara que competeixes a la categoria màster?

La competició a nivell absolut és molt sacrificada, necessites molta dedicació. Tens un entrenador que et marca tota la preparació i si un dia estàs cansat, ho has de donar tot igualment. Això pot arribar a cremar molt, sobretot quan tens altres coses al cap com els estudis o la feina. La categoria màster està formada per esportistes de 25 anys cap amunt que poden haver sigut nedadors o no, però que sens dubte els apassiona la natació. Als màsters tens un entrenador que et guia i ajuda, però moltes vegades ets tu mateix el que et marques els objectius. Tens la capacitat d’escollir: quants entrenaments vols fer, quina intensitat, quan vols competir i quines proves. Per mi, la natació màster ha sigut un abans i un després, ara he aprés a gaudir d’aquest esport i quan disfrutes els resultats surten sols. Només et diré que als meus 33 anys, estic fent millors marques que quan en tenia 18.

Quina és la preparació d'un medallista de bronze en un campionat del món de natació màster?

Doncs, si et dic la veritat, és bastant limitada. Intento entrenar 40 minuts 3 o 4 vegades a la setmana, però amb la feina i les responsabilitats familiar (tenim un fill d’un any i mig) és bastant difícil. Jo crec que el meu principal secret és que el 60% de l’entrenament el faig de braça, el meu estil personal, fixant-me molt amb la tècnica i intentant sempre millorar alguna cosa. Els meus entrenaments també es caracteritzen per una part molt intensa, d’uns 15 minuts, simulant el ritme de competició. Òbviament, si algun dia estic cansat puc fer una sessió més suau o simplement no anar, però el teu cos t’acaba demanant que vagis. Aquesta temporada també he introduït el gimnàs a la meva rutina perquè el tenia molt a prop de casa i era una activitat que podia fer amb el meu fill Arnau.

Mantens la mateixa il·lusió per competir?

Aquesta categoria m’ha fet recuperar la il·lusió per competir i crec que seguiré il·lusionat durant molt de temps perquè la meva dona, Esther Martínez, també és nedadora màster i bracista, i sovint ens plantegem objectius comuns al llarg de la temporada. Això, sens dubte, és un gran incentiu de cara a anar a entrenar.

Esperaves aconseguir la medalla de bronze?

Doncs la veritat és que no. Fa dos anys, al mundial d’Itàlia vaig quedar quart fent la meva millor marca històrica i el rècord d’Espanya de la meva categoria. Aquest any, en fer-se al Canadà, em feia intuir que hi hauria molts americans, grans referents en aquest esport, i la medalla seria cara. Jo no volia capficar-me amb un metall, només pensava en gaudir nedant i estar content amb el meu temps. Aquesta vegada, tot i no poder superar el meu millor temps en 200 metres, sí que vaig poder aconseguir la tercera posició.

Quin és el teu següent repte?

Després de 4 anys a Boston amb la meva família, ens mudem a Barcelona a finals de mes. Jo això ja ho consideraria un gran repte –riu-. Una vegada allà, haurem d’organitzar els nostres horaris i veure quan podem entrenar. Aquest any torna a haver-hi mundial, però no crec que hi anem, així que em centraré en els campionats d’Espanya i sobretot en els de Catalunya que segurament es faran al meu club. De cara al 2016, el repte és competir a l’europeu de Londres i, per què no, tornar a fer una medalla.